dilluns, 24 d’octubre de 2011

40 Anys del "I am a Catalan" de Pau Casals a les Nacions Unides


Fragment of Pau Casals speech at the UN in 1971

Over the course of his life, Pau Casals struggled constantly for peace, justice and freedom. In recognition of his stance, in 1971 -exactly 40 years ago today- the Secretary-General of the United Nations, U-Thant, awarded Pau Casals the U.N. Peace Medal. The speech that Pau Casals gave to express his gratitude for this distinction, and afterwards his performance of El cant dels ocells (The Song of the Birds), form one of the most impressive testimonies to his human dimension.
THE WORDS OF PAU CASALS AT THE UNO - 24 OCTOBER 1971
“This is the greatest honour of my life. Peace has always been my greatest concern. I learnt to love it when I was but a child. When I was a boy, my mother —an exceptional, marvellous woman—, would talk to me about peace, because at that time there were also many wars. What is more, I am a CatalanToday, a province of Spain. But what has beenCatalonia? Catalonia has been the greatest nation in the world. I will tell you why. Catalonia has had the first parliament, much before England. Catalonia had the first United Nations. All the authorities of Catalonia in the Eleventh Century met in a city of France, at that time Catalonia, to speak about peace, at the Eleventh Century. Peace in the world and against, against, against war, the inhumanity of the wars. So I am so happy, so happy, to be with you today. That is why the United Nations, which works solely towards the peace ideal, is in my heart, because anything to do with peace goes straight to my heart. I have not played the cello in public for many years, but I feel that the time has come to play again. I am going to play a melody from Catalan folklore: El cant dels ocells. Birds sing when they are in the sky, they sing: “Peace, Peace, Peace”, and it is a melody that Bach, Beethoven and all the greats would have admired and loved. What is more, it is born in the soul of my people, Catalonia.”
———————————————————————————————–
Al llarg de la seva vida Pau Casals va lluitar constantment per la pau, la justícia i la llibertat. El 1971 (avui, dia 24 d’octubre de 2011 fa exactament quaranta anys), en reconeixement a la seva actitud, el secretari general de les Nacions Unides, U-Thant, li va lliurar la Medalla de la Pau. El discurs que Pau Casals va fer en agraïment a aquesta distinció i la seva posterior interpretació del cant dels ocells consten com un dels testimonis més impressionants de la seva dimensió humana.
LES PARAULES DE PAU CASALS A L’ONU AL 24 D’OCTUBRE DE 1971
“Aquest és l’honor més gran de la meva vida. La pau ha estat sempre la meva més gran preocupació. Ja en la meva infantesa vaig aprendre a estimar-la. Quan jo era un noi, la meva mare —una dona excepcional, genial—, ja em parlava de la pau, perquè en aquells temps també hi havia moltes guerres. Però deixeu-me que us digui una cosa, jo sóc català. Actualment, una província d’Espanya. Però què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va acollir els inicis de les Nacions Unides. En el segle XI totes les autoritats de Catalunya es van reunir en una ciutat de França —aleshores Catalunya— per parlar de la pau, en el segle XI. Pau en el món i contra, contra, contra la guerra, la inhumanitat de les guerres. És per això que estic tan i tan feliç de ser aquí amb tots vostès. Perquè les Nacions Unides, que treballen únicament per l’ideal de la pau, estan en el meu cor, perquè tot allò referent a la pau m’hi va directament. Fa molts anys que no toco el violoncel en públic, però sento que ha arribat el moment de tornar a tocar. Tocaré una melodia del folklore català: El cant dels ocells. Els ocells, quan són al cel, van cantant: “Peace, peace, peace” (pau, pau, pau) i és una melodia que Bach, Beethoven i tots els grans haurien admirat i estimat. I, a més, neix de l’ànima del meu poble, Catalunya.”
Pol Girbal.

diumenge, 2 d’octubre de 2011

FÈNIX 11*23 i el Micromecenatge


Ja fa 7 anys d'aquell setembre de 2004, quan vint guàrdies civils armats fins a les dents van irrompre a casa de l'Èric Bertran acusat de terrorisme quan només tenia 14 anys. I tot per demanar l'etiquetatge en català a tres empreses mitjançant el correu electrònic. Dic que ja fa 7 anys, però de fet, les coses no han canviat gaire. Per posar un exemple, el president del govern espanyol era Zapatero, i fins al dia d'avui encara ho és (tot i que tots sabem que no per gaire temps...).

Víctor Alexandre i Èric Bertran


Si en voleu saber tota la història, podeu llegir el llibre que el mateix Èric va escriure "Èric i l'Exèrcit del Fènix". O podeu anar al seu Canal del YouTube on hi ha el documental que Xevi Mató va gravar amb l'Èric, el seu germà Àdam, l'advocat de la família, el diputat d'ERC a Madrid d'aleshores i Víctor Alexandre com a protagonistes. Víctor Alexandre, va escriure un pròleg pel llibre de l'Èric i va adaptar el llibre per fer una obra de teatre que va dirigir Pere Planella.

Doncs ara ja fa un bon grapat de mesos que en Joel Joan va decidir que històries com aquesta no s'han d'oblidar i per això, des de la seva productora Arriska Films i juntament amb Benecé Productions, està dirigint FÈNIX 11*23 amb Sergi Lara, una pel·lícula que han escrit Albert Plans i Hector Hernández Vicens. 
Encara no ha sortit el tràiler del film, però aquí teniu un vídeo on els directors parlen del seu projecte.

 

Aquesta pel·lícula està finançada a través del Micromecenatge. On tothom pot fer aportacions econòmiques a canvi de recompenses exclusives com ara entrades per a l'estrena, samarretes, etc. depenent de la quantitat aportada. De fet, si voleu encara podeu fer aportacions al web de la pel·lícula www.fenix1123.cat a l'apartat "Fes-la Possible".

Tot i així, la història de l'Èric no s'acaba aquí. El 2007 va escriure un segon llibre on parla d'assetjament escolar "L'institut de la vergonya" amb un pròleg de Joel Joan.

Fa dos o tres anys que em vaig llegir els llibres, jo també he tingut clar des de petit que casa meva, la meva terra és Catalunya, que la meva bandera és la Senyera i que la meva llengua és el català. I aquesta història que havia passat a un noi de la meva mateixa edat o fins i tot una mica més petit que jo  no va fer res més que enfortir els meus pensaments. 
Ja m'havia oblidat de l'Èric, però en Joel Joan i en Sergi Lara, han aconseguit el que volien sense haver acabat la pel·lícula: Que la història de l'Èric Bertran no s'oblidi, que floti als pensaments dels catalans i catalanes, i com diuen al vídeo, als pensaments de tots els habitants del món. Espero que la pel·lícula surti aviat!

Pol Girbal.