dijous, 29 d’agost de 2013

Voluntat per tirar endavant el projecte

?

Fantàstic. Se m'ha esfumant la idea genial que tenia per començar un escrit parlant d'aquest tema. Quant fa que no publiquem cap entrada? La tira. On són les ganes que vaig (semblar) dipositar en aquella entrada de "la Segona temporada"? Res, tu, l'estiu ja ho té això. Potser és millor no marcar-se grans fites. Això mateix, crec que el millor per portar un blog i les entrades al dia és fer la feina sense entusiasme, perquè quan m'entusiasmo ja començo a fantasiejar. No, sé que no és ben bé això el que m'impedeix fer les publicacions a temps, sinó la meva maleïda inconstància. Espero durant dies i dies una mena d'inspiració divina que m'empenyi a escriure, i fins que no em ve poden passar mil històries.

Avui no tinc cap mena d'inspiració divina ni res per l'estil; simplement tinc un motiu per escriure. Sé que no m'hauria de deixar guiar per aquesta irregularitat d'escriure només quan tinc alguna cosa a dir, i em disculpo per endavant, però vaja, les coses són com són. El motiu pel qual escric aquesta carta és per anunciar el que tots sabem i tots patim, aquesta mena de patologia post-vacances tan desagradable però que alhora fa tocar de peus a terra anomenada, sí, final de les vacances, o tornada a la feina, o "vuelta al cole" pels comerciants, com vulgueu. La qüestió és que aquesta sensació es manifesta com quan despertem desprevinguts d'un somni que ha estat molt gustós i no volíem que s'acabés. Això mateix em passa amb el final de les vacances, any rere any, sempre igual; mai m'espero que s'acabaran (suposo que això és una bona manera d'aprofitar-les, no?)

Per bé o per mal, aquestes vacances s'estan acabant i suposo que hauríem de començar a fer un pensament. D'aquí dues setmanes començo la carrera que sempre he volgut fer i això sí que ho faré amb entusiasme, almenys els primers dies. Ja que... No us ho he dit, però estaré vivint a Barcelona quatre dies a la setmana durant el curs, per no haver de fer els viatges en tren cada dia des de la Garriga. Ja m'he començat a instal·lar a casa el meu avi, i la veritat és que m'estan quedant una habitació, un estudi i un labavo macos, macos... Les tres úniques habitacions que necessita per sobreviure un universitari!

Tornant al blog... A veure si no perdem l'esperança i hi posem una mica més de voluntat, com m'ha dit una amiga. Aviat tornarem a fer una publicació decent referida a la llengua. I les ganes i la voluntat de tirar endavant aquest projecte mai no  ens faltaran. Promesa.